Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. Es cega.
D’un cop de roc llençat am massa traça,
el bailet va desfer-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca es cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni am ses companyes, no: ve tota sola.
Ses germanes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada; però torna,
I abaixa’l cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, la embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
sobre les mortes nines, y se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Si’l mon ja es tant formós, Senyor, si’s mira
am la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podèu dâ en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el còs que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!
Am quins altres sentits me’l farèu veure
aquest cel blau damunt de les montanyes,
i el mar immens, i el sol que per tot brilla?
Dèu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «—Atura-t»
sinó al meteix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturâ a tants moments de cada dia
per fê-ls eterns a dintre del meu cor!…
O es que aquest «fê etern» es ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra no més del temps que passa,
i l’ilusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho es tot?

Tant se val! Aquest món, sia como sia,
tant divers, tant extens, tant temporal;
aquesta terra, am tot lo que s’hi cria,
es ma patria, Senyor: i no podria
esser també una patria celestial?

Home só i es humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n farèu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encare allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tant belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ-ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro hont sou, qui ho sab?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença
en que s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia-m la mort una major naixença!

Sabs hont es la fageda d’en Jordà?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profon
com mai cap més n’hagis trovat al món:
un verd com d’aigua endins, profon i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta’ls seus passos en la gran quietut:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo mon
en el silenci d’aquell lloc profon,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
es pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdô.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nort,
no’t deixis dû a la tranquila
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platjes ruins,
dóna’l front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre am les veles sospeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigues exteses
que’s moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fòra terres, fòra platja,
oblida-t de tot regrés:
no s’acaba ‘l teu viatge,
no s’acabarà mai més…

—Hont te’n vas Barcelona, esperit català
qu’has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te’n vas dret enfora am tes cases disperses,
lo meteix qu’embriagada de tant gran llibertat?

—Veig alla’l Pirinèu am ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota extesa als seus peus,
i me’n vaig… Es l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.

—Oh! detura-t un punt! Mira’l mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?…

—Vinc del mar i t’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me’n vaig i no’m moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre’l meu cor.

—Altra mar veus enllà, encrespada i immobil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja’t caldrá un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

—Com més terra i més mar i més pobles oviro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i soc tant tota una altra que fins jo’m desconec.

—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja’t cal esse una altra per esser la que dèus;
perque ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé’t falta encare molt més del que tens.

Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l’aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l’estona i el dia y la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la via i la gloria i l’empresa,
i despulles el gran de grandesa,
I encara t’en rius.

Te presums i engabanyes alhora
am manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluhent;
prò mudes depressa, i am gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s’arrenca’l postiç i la veu disfreçada,
i surt la marmanyera endiablada
qu’empaita la monja i li crema ‘l convent…
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l’aire suau:
esclata impensada, i segura i traidora
com altra riallada escarnidora…
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
es pastat am sang.

I tens dreta en la mar la montanya, ai! que venja
am son castell al cim, i am la revenja
més ai! en el flanc!

Tens aquesta rambla qu’es una hermosura…
i tens la dolçura dels teus arravals,
hont, tant prop de tes vies sonores
i al mitj de les boires del fum i ses marques,
camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.

I allí, a quatre passes, febrosa de sòbres,
més ampla que l’altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Prò ni’l baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni’ls pals i filferres
que t’armen a sobre la gran terenyina,
ni’l fumar de tes mil xemeneies,
ni’l flam de les teies
que mou la discordia i abranden l’incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau
que tot s’ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, mistic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut aquí,
entremitj d’una gent tant surruda i dolenta,
que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventa
contra tot lo humà i lo diví.

Mes, en mitj la miseria i la rabia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels qu’han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
es com un mal, donat, de tu s’exhala:
qu’ets vana i coquina i traidora i grollera,
que’ns fa abaixâ’l rostre
Barcelona! i am tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!